ENS PRESENTEM

Posted on Updated on

Tresor, Alemanya (2014)Un cop acabat aquest període de proves -o com se n’hagi de dir en aquests casos…- és el moment de començar i veure fins on podem arribar.

Volem presentar l’Associació a Girona en els propers dies. De seguida que tinguem la data confirmada, la penjarem al web!

El projecte avança…

Les noves adreces són

http://www.filos1572.com

info@filos1572.com

 

Anuncis

Giorgio Agamben a Girona

Posted on Updated on

La setmana del 7 a l’11 d’abril del 2014 el filòsof italià Giorgio Agamben ens fa una visita en forma de seminari organitzat per la Càtedra Ferreter Mora de Pensament Contemporani. Ens estalviarem els elogis a la seva figura i tampoc no intentarem fer una aproximació a la seva obra, sembla que la xarxa ja conté prou informació com per saber per on va aquest autor.

Tal com ressalten la majoria de ressenyes, Giorgio Agamben pot ser considerat un dels filòsofs més importants de l’actualitat i, Princesesnosaltres hi afegiríem, també el més inquietant. La seva obra continua engrandint-se perquè, a diferència d’altres noms il·lustres del pensament contemporani, l’autor italià continua en actiu, i de quina manera.

Sovint s’ha acusat Agamben de ser massa ontològic, massa centrat en una metarealitat pessimista que s’escapa i condemna alhora l’experiència del dia a dia dels homes. Tot i que hi ha una part de raó -les seves argumentacions ho requereixen- podem dir que és un autèntic filòsof de la resistència. És cert que els arguments que presenta es basen en l’anàlisi d’una ontologia del present, però tot i que amb la seva filosofia construeix una transcendència, cada llibre de l’autor italià és un clar exemple de com és possible traduir el pensament que es fa en el cel a un llenguatge terrenal; d’una ontologia a una política i en conseqüència a una estètica que parla directament de les nostres formes de vida.

Si algú que no el conegui té la intenció d’endinsar-se en l’obra de Giorgio Agamben recomanaríem que prescindís dels prejudicis que han portat a considerar-lo un autor que parla únicament de l’avorrida biopolítica i que provi de copsar les seves propostes estètiques i/o polítiques en forma de paradigmes i imatges meravelloses. No oblidem que Agamben és professor d’estètica a la Universitat de Venècia.

Princesa

Volem reafirmar que alguns dels seus llibres haurien de portar el qualificatiu de bells, terriblement bells, tot i que sembla contradictori si parlem de filosofia pessimista. Ninfas és, probablement un dels llibres de filosofia contemporània més meravellosos que es poden tenir entre les mans en l’actualitat. En no més de 50 pàgines trobem concentrat, amb una impressionant subtilesa, tot el pensament que ha definit a l’autor en les últimes dècades i una gran part de les seves influències. Si el llegim amb atenció entendrem com creem la nostra història personal i comuna, i quina és la manera que tenim de relacionar-nos amb el món en una societat on sembla que les imatges “regalades” pels mitjans, ja no deixen espai per crear. En aquest llibre l’autor ens convida a no tenir por de parlar de fantasmes, ni de política, ni d’art, ni d’erotisme… ni de filosofia, si del que estem tractant és de la nostra imaginació. I si ja no tenim por estarem parlant d’estètica i irremediablement, d’una manera feliçment propera, de política.

Després de llegir libres com La comunidad que viene, El Reino y la Gloria, Profanaciones o Estancias (un altre llibre bell) ja serà inevitable no resistir-se a la temptació de submergir-se en altres textos claus de la seva obra: Signatura rerum (Sobre el método), Medios sin fin o l’immens projecte (en tots els aspectes) Homo Sacer, encara inacabat i presentat en diferents volums. Tots ells representen una visió radical de la realitat i són una base ideal per entendre el món i començar a fer propostes

El pensament crític II

Posted on Updated on

No ens enganyem, afegir crític al mot pensar és una d’aquelles trampes lingüístiques que sovint es fa per incidir en una part del significat del mateix terme. La definició de pensar respon a “l’acció d’exercir la facultat de concebre, de jutjar, d’inferir, de posseir aquesta qualitat” i per descomptat de fer crítica, és a dir, de tenir la capacitat de revisar la informació que tenim i treure’n conclusions, justificar-les, etc.

És a dir, que la crítica, des d’aquesta perspectiva, consisteix en un mètode que ja hauria d’estar inclòs en el pensar, ja que analitza l’estructura i la consistència dels fets o de les proposicions que en general s’accepten com a verdaders en la vida quotidiana.

En definitiva, i deixant de banda els formalismes, podríem dir que el pensament crític fa referència a la desimboltura amb què els individus ens enfrontem a les tasques diàries que exercim per viure: des de les més quotidianes fins a les que exigeixen un esforç intel·lectual profund, de manera que a la vista de tota la informació al nostre abast siguem capaços de prendre decisions per nosaltres mateixos i de la millor manera possible.

Pot ser molt bonic viure repetint constantment la màxima del sapere aude (‘atreveix-te a saber’ o més concretament, ‘a ser savi’). Caldria, però, atrevir-se a afegir ‘i mirem de fer-ho bé’.

Tot i això, seria impossible fer un raonament profund de cada una de les decisions o posicions que prenem al llarg del dia. Aquesta afirmació respon al fet que la majoria dels processos quotidians els ordenem d’una manera gairebé automàtica valorant i triant el que més ens convé a cada moment sense ni tan sols verbalitzar el procés. Però quan es tracta d’adduir raons per sostenir o justificar una posició, un contingut, davant dels altres o davant de nosaltres mateixos, l’argumentació i el llenguatge es converteixen en elements necessaris. Utilitzar-los adequadament és el punt de partida sense el qual tasques com ara comprendre un contingut o ser capaç d’explicar-lo resulten impossibles.

El coneixement dels mètodes de raonament és sens dubte el component més explorat en molts treballs al voltant del pensament crític. En el procés de raonament apareixen dues vessants ordenades cronològicament i metodològicament: comprensió i anàlisi. Tot i això, la segona, que fa referència a l’anàlisi de les raons que hi estan involucrades, sovint pren el protagonisme a la primera, en principi més fonamental, que reclama la comprensió del text, del problema, la situació, etc. Aprofundir en la facultat de comprendre, estructurar i detectar els diferents elements i com estan relacionats entre si en una qüestió determinada són, doncs, part bàsica d’un procés que ens permetrà pensar i actuar sobre el món d’una manera crítica.

L’experiència de la fotografia

Posted on Updated on

Vivim un moment en què la fotografia digital ha democratitzat una suposada facilitat per captar experiències personals però alhora també es tracta d’un moment en què s’acusa la mateixa fotografia de portar al nostre interior l’aparença de les coses com si es tractés d’una finestra on la imatge apareix invertida… idèntica, però invertida, i que passa a formar part del que podríem anomenar “l’aïllament subjectiu d’una cosa aliena”; una cosa que ara ja hem de considerar com a privada i per tant intransmissible. El mirall exterior testimonia l’absència de l’objecte, un mirall que només porta a l’interior l’aparença de les coses i l’aïllament en el que és privat. Segons Theodor W. Adorno, és per aquesta raó que l’objecte i la tristesa van aparellats, perquè aquest procés implica la transitorietat i fugacitat de les coses (Theodor W. Adorno, Kierkegaard. Construcción de lo estético).

Si fem una lectura del procés que la imatge realitza fins a instal·lar-se en la nostra individualitat podem comprovar com l’exterior passa a l’interior al mateix temps com a natura morta i com a símbol, i presenta així l’al·legoria com a vehicle per a fer intel·ligible la imatge.

D’aquesta manera, un cop a l’interior, les coses no s’instal·len com a estranyes, se’ls estira un significat, el que és estrany es transforma en expressió; el que és mut parla com a “símbol” en un lloc on el resultat esdevé una mena de condicionament en la sala on les coses acaben ubicades “Els objectes amb aparença històrica estan disposats com aparença d’una natura immodificable, les imatges arcaiques semblen brotar de l’intérieur: la de la flor com a imatge de la vida orgànica, la de l’orient com a lloc típic de somni; la del mar com la de l’eternitat mateixa… l’aparença de la seva eternitat en la imatge de l’intérieur és l’eternitat de la transitorietat de tota aparença”. (Theodor W. Adorno, Kierkegaard. Construcción de lo estético)

Jeff_Wall_Jell-O, 1995

Deixant de banda si aquesta definició de la imatge que rebem al nostre interior és més o menys agradable, ens volem preguntar què passa quan des de la fotografia sorgeix quelcom nou desconegut i inclassificable. En la fotografia de Jeff Wall Jell-O (Gelatina, 1995) la gelatina taronja que abstrau en meitat de la nit les joves protagonistes de la instantània substitueix la fotografia mateixa i provoca una nova atmosfera que introdueix a l’espectador en una mena de nau espacial que ja no es mostra com el producte d’una expressió, sinó que és l’expressió mateixa d’una nova experiència; una nova experiència que és la culminació del procés de “viure” la fotografia. En aquest cas la distinció entre l’interior i l’exterior ja no pot mantenir-se i l’eterna transitorietat de tota aparença es converteix en una obertura sense el temps com a protagonista. És llavors quan la fotografia exigeix a qui la mira una nova marera de viure la seva experiència des d’una imatge que permet fugir del símbol, sense oblidar-lo, per crear-ne una de pròpia.